Ambliopia: ull gandul
Es una disminució de la agudesa visual sense que existeixi cap lesió orgànica que ho justifiqui. També solen tenir un dèficit del contrast i de la acomodació. Freqüentment , l’altre ull no és normal, però presenta dèficits petits.
El sistema visual
Des del cervell surten dos nervis òptics que van als ulls. Quan el nervi arriba al ull, per la part del darrera, entra dins del globus ocular i s’obre com si fos una parabòlica, cobrin tot l’interior del ull. Aquesta pell que cobreix l’interior del ull l’anomenem retina. La retina està formada per onze capes de cèl·lules molt especials , que tenen la funció de recollir les imatges que li arriben i transformar-les mitjançant unes reaccions químiques en senyals elèctriques que s’envien a través del nervi òptic al cervell, on realment hi veiem.
Aquesta retina té una part molt petita, de 5 mil·límetres de diàmetre , la màcula, que és la zona de màxima visió del ull. Es troba just al darrera de la nineta del ull i és “ el punt de mira” del ull. Aquest sistema visual, és molt complex i s’acaba de desenvolupar entre els quatre i sis anys de vida. Si durant aquests primers anys hi ha alguna anomalia que ocasiona que no arribi la imatge clara a la màcula, el sistema visual no es desenvolupa bé i tenim la ambliopia.
Les anomalies més freqüents son: els estrabismes, defectes de refracció, i de privació .
Estrabisme
Parlem d’estrabisme quant els dos ulls no estan rectes mirant al mateix punt. Durant els sis primers mesos de vida poden existir moviments anormals transitoris dels ulls. A partir d’aquesta edat, la persistència d’aquests moviments s’ha de avaluar com més aviat millor.
Quan un ull no està recte, la imatge que entra en aquest ull no es forma a nivell de la màcula, sinó en una altra part de la retina que no té la potència visual de la màcula, i en conseqüència, aquest ull i veu menys.
A nivell del cervell hi arriba doncs una imatge neta i clara d’un ull, i una imatge borrosa del altre ull. Al ajuntar-se les dues imatges en el cervell, la imatge borrosa, “esborrona” la imatge clara i el cervell hi veu malament o doble, fins que el cervell “cansat “ de veure d’aquesta manera, inhibeix la visió borrosa que li arriba del ull que està tort i funciona tan sols amb la imatge clara. D’aquesta forma tenim el ull ambliop. Les causes i els tipus d’estrabisme son moltes. Podem parlar per una banda de “tendències” a girar el ull: les tròpies, i els estrabismes , en què l’ull està desviat. Hi ha ulls desviats d’origen acomodatiu, en que l’ull es desvia per un defecte de refracció (de ulleres), per un defecte muscular, o per un defecte nerviós.
El globus ocular té sis muscles externs que donen els moviments laterals, verticals i obliqües. Aquests dotze muscles treballen aparionats, si un d’aquests muscles està més dèbil, o no li arriba bé la senyal nerviosa, els ulls no estan rectes. El seu tractament es basa primer en recuperar visió del ull gandul , i posteriorment adreçar els ulls . Per recuperar visió hem de fer un estudi personalitzat , i ens ajudarem de penalitzacions del ull bo, practicant oclusions, i amb exercicis visuals.
Una vegada recuperada la visió, si persisteix l’estrabisme, en funció de la seva quantitat, s’haurà de plantejar la seva correcció quirúrgica. Evidentment, quant abans es detecti i es tracti, les possibilitats de recuperació son millors.
Defectes de refracció
Quant un ull presenta un defecte de refracció molt més elevat que l’altre, ( veure l’apartat de els errors de refracció ) la seva visió és més borrosa i provoca una ambliopia d’aquest ull.
El seu tractament passa en primer lloc, en corregir el defecte amb ulleres o lents de contacte, i en segon lloc, en estimular-lo a base d’exercicis o forçant la seva activitat mitjançant penalitzacions ( oclusions) del ull bo.
Si hi ha un defecte refractiu important als dos ulls, especialment astigmatismes elevats, poden produir baixes visions als dos ulls.
Deprivació
Parlem de Deprivació quant hi ha quelcom que impedeix l’arribada de les imatges a la retina.
La causa més freqüent és la cataracta congènita però opacitats cornials, inflamacions intraoculars, hemorràgia vítria i la ptosis també s’associen a la ambliopia per deprivació visual. La ambliopia per deprivació es la menys freqüent però la més greu i difícil de tractar.