¿Què és la visió normal?
1. La llum entra en el ull a través de la còrnia, que es la superfície transparent en forma convexa que cobreix la part anterior del ull.
2. De la còrnia, la llum passa a través de la pupil·la. El iris, o la part de color del ull, regula la quantitat de llum que travessa la pupil·la.
3. Des de allí, la llum es captada per el cristal·lí, l’estructura transparent que es troba en el interior del ull i enfoca els raigs en la retina.
4. Després, la llum travessa el humor vitri, es a dir, la substància transparent y gelatinosa que es troba en el centre del ull y que permet que el ull mantingui la seva forma circular.
5. Per últim, la llum arriba a la retina, la capa nerviosa sensible a la llum que cobreix la part posterior del ull, on la imatge apareix invertida.
6. El nervi òptic porta les senyals de llum, la foscor i els colors al àrea del cervell (l’escorça visual) que transforma aquestes senyals en imatges.
¿Què son els errors de refracció?
Astigmatisme
Una persona astigmàtica percep una visió deformada de les coses, que poden arribar a ser borroses. Sol aparèixer en la infància , i normalment va acompanyat de miopia o hipermetropia.
Les molèsties més usuals son: mals de cap, llagrimeig, i cansa’ns-hi ocular.
Aquest defecte es corretegés amb ulleres si es prou important, però s’ha de tenir en compte que:
- Als nens ( i adults) que tenen astigmatisme els hi molesta molt la llum.
- Un nen amb defecte visual, degut al esforç que ha de desenvolupar per a compensar-lo, te més dificultats de concentració i es distreu més sovint.
- El descans és fonamental per tenir la millor funció visual. La manca de son, una il·luminació deficient o el cansa’ns-hi físic prolongat poden ocasionar un tipus d’astigmatisme anomenat “tensional” que desapareix corregint la causa que ho produeix.
Hipermetropia
La hipermetropia, o dificultat per a veure de prop, fa que es vegi més bé de lluny que de la vora. Es habitual que les persones hipermetrops al forçar la vista, presentin mals de cap o d’ulls, llagrimeig, parpelleig o altres molèsties.
Generalment el podem trobar en nadons. De fet hi ha més nens hipermetrops que no pas miops. Amb el temps tendeix a corregir-se amb el desenvolupament del individu.
Sovint la hipermetropia en la infància és responsable de la desviació d’un ull, que en principi es corregeix amb el tractament del defecte visual
Miopia
La miopia, o dificultat per a veure de lluny es un trastorn que, a l’ inversa de la hipermetropia, consisteix en que les imatges es formen abans d’arribar a la retina degut normalment a que la longitud del ull és més llarga del normal. També se li diu c”curt de vista”. Han d’apropar-se les coses per a veure-les. Els miops han d’utilitzar les ulleres tan de lluny com de prop. Encara avui en dia està estesa la falsa creença de que és preferible no utilitzar ulleres per evitar que la miopia augmenti. Sol aparèixer més sovint a l’adolescència i té un component hereditari. Acostuma en anar en augment fins els 20,25 anys, per això la necessitat de realitzar controls periòdics.
Si els pares son miops serà preferible realitzar la primera revisió al voltant dels dos anys de vida.
Un exercici adequat és mirar a la llunyania: acostumar la vista a les llargues distàncies observant un paisatge o mirant per una finestra.